Seminari d'història de l'art - Aula 1

Públic

Quina és la raó per la qual he decidit cursar el grau d’Arts de la UOC?

Serà que ja sóc més a prop dels 40 que dels 30 i m’agafa cert vertigen de pensar que he viscut la joventut sense fer-la massa conscient, que ara noto com els somnis comencen a escapar-se, i aquest és un intent de salt per veure si arribo a l’altre costat i puc refer tot allò que no va sortir bé. Com tenir la carrera universitària que tant obsessionava al meu pare (sí, potser tenies raó).

I sí, d’alguna manera me n’he pogut sortir. Treballo i em guanyo la vida fent art, o fent que els altres en facin, o les dues coses alhora (d’això en diuen Art Comunitari, i a vegades encara dubto si soc artista o només un wannabe). He estat tan tossut que, mira, sense estudis i cap endavant. Però he descobert que a partir de certa edat em va començar a agradar estudiar, i he anat fent cursos per aquí i cursos per allà, màsters de títol propi, lectures sobre art col·lectiu i cultura comunitària… I veig que ara sí, que ara m’ho prenc de debò i en vull aprendre més. Vull aprendre sobre la investigació basada en les arts, sobre processos d’art col·lectiu, sobre la relació entre art i educació… Sobre tot allò que penso que és ara el paper de l’art: sortir dels museus i de la cova del geni, apropar-se als barris, matar l’artista.

I… que coi, també tinc l’espina clavada de no tenir un títol universitari. Jo també vull ser un intel·lectual. Però sobretot, sento que potser se’m dona bé això que faig i que he descobert allunyant-me de la carretera i seguint per un corriol amb entrebancs i alguna volta de més, però he estat jo qui ha dibuixat el camí i sento que ara, PER FI, té sentit estudiar, perquè sé que em pot obrir portes: a centres culturals i a museus, a col·laboracions i a projectes amb cara i ulls, a La Cosa. I sí, a més diners, que tampoc va malament.

Així que aquí estic. Per aprendre, per créixer, per alliberar tot el talent i fer coses encara més guapes. I per què no ho he fet abans? Doncs perquè no em donava la gana.

Marc Trujillo